Complex d'Èdip
Havia crescut amb un complex d'Èdip preocupant. Almenys això és el que assegurava el seu psicoanalista, un guru miop que el mirava intensament amb els ulls carregats de diòptries. I ell es recordava dels seus catorze anys acomplexats, la cara plena d'acne, el xandall vell que l'avergonyia i les ulleres de pasta marró, i el pare, sempre inaccessible, tancat al seu despatx. Se sentia lleig i petit davant d'ell. O potser és que el trobava tan atractiu, tan alt i fort, amb els quatre pèls de la barba ben afaitats i el perfil perfecte, com el d'un déu grec, que si s'hi comparava en sortia malparat. Matar el pare? Tampoc n'hi havia per tant. Però potser sí que estava una mica enamorat de la seva mare. Era una dona bonica, esvelta, forta. Se sentia segur al seu costat. Ben mirat, a qui havia sortit, ell? De vegades pensava que l'havien adoptat i no li ho volien dir.
Text: Sònia Moll
Font:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada